Una de cada tres dones pateix incontinència urinària, proporció que en números absoluts equival a 56 milions de dones a Europa i 350 a tot el món que tenen pèrdues involuntàries d’orina. En contra del que molta gent pensa, no es tracta d’un procés normal de l’envelliment i en la majoria de casos té solució. Davant dels símptomes d’incontinència, cal consultar amb l’especialista.
Hi ha diversos factors de risc que poden originar o fer més greus les pèrdues d’orina. Un dels més comuns és l’estirament dels músculs del sol pèlvic durant l’embaràs i de manera especial en el part. Hi ha la possibilitat que aquest relaxament acabi essent permanent i que per tant faciliti les pèrdues. El canvi hormonal que acompanya la menopausa també pot ser un factor de risc, igual que la genètica o alteracions causades per cirurgia ginecològica.
També hi ha d’altres factors que provoquen pèrdues d’orina però que es poden corregir, com els que suposen un augment de la pressió sobre l’abdomen i per tant l’afebliment del sol pèlvic. És el cas de l’obesitat, el restrenyiment crònic, certs esforços físics o la tos crònica provocada pel tabac. Reduir el sobrepès, prendre mesures contra el restrenyiment, evitar els esforços sobre la zona abdominal i deixar de fumar poden contribuir a evitar les pèrdues d’orina. Finalment, beure massa o consumir begudes amb cafeïna o alcohol estimulen en excés la bufeta i poden condicionar l’aparició o empitjorament de la incontinència.
A partir de la història clínica, un qüestionari de símptomes, una exploració, una anàlisi d’orina i un registre de miccions, l’especialista elaborarà una diagnosi per aclarir l’origen i el tipus d’incontinència, ja que n’hi ha tres: incontinència urinària d’esforç, d’urgència i mixta . Per resoldre aquestes patologies també hi ha diferents tractaments, que inclouen des d’un tractament conservador amb certs canvis d’hàbits, exercicis del sòl pèlvic, tractament amb laser, tractament farmacològic i finalment la cirurgia.